El tren de migdia: Simpatia gratuïta

Em recolzo en una columna que hi ha a l’andana. Encara falten uns minuts per al meu tren. Mentrestant en van passant i cares de tots colors desfilen cap a l’interior dels vagons sota la mirada dels qui encara esperen. Els combois arriben a l’estació i tornen a marxar, deixant un rastre de cares desdibuixades per la velocitat que porten. Tot com sempre.

A l’andana només se sent com s’anuncia cada destinació per la megafonia, en un to robòtic. La calor dels primers dies de primavera ja s’ha escolat per les escales cap als túnels i l’ambient és molt feixuc, costa respirar.
Un tren s’atura i tarda més del compte a marxar. Mirant recte cap a les finestres del vagó hi veig el meu reflex i el de la resta de passatgers que esperen impacientment a que arribi d’una vegada el seu tren. El reflex es confon amb l’interior del tren i just darrere la meva silueta veig dues noies assegudes.
___

Li demano a l’Anna per una aplicació de calendari per al meu nou aiFoun, ja que ella ja en té un des de fa dos anys.

– Que m’escoltes?
– Fixa-t’hi, aquell noi t’està mirant.
Giro la mirada cap a l’andana i a través de la finestra veig el noi del que parla l’Anna. No en faig cas.
– Ai, m’és igual, contesta’m!
Em comença a ensenyar l’aplicació que fa servir ella, però constantment desvia la mirada cap a l’exterior per confirmar que el noi segueix mirant-me. Faig com ella i el miro. L’Anna  i jo riem. No sé perquè tinc la sensació que se’m posen les galtes vermelles i no puc evitar notar certa vergonya. Aquell estrany no ha apartat la mirada des que el tren s’ha aturat damunt la via. Ell respon a la nostra troballa amb un lleuger somriure.

El tren arranca, continuo parlant amb l’Anna. Segueix sense fer-me gaire cas i de sobte m’etziba un cop de colze i senyala amb el dit en direcció on hi ha el noi que ens estava mirant amb curiositat abans. Ens decidim a dedicar-li un petó i el saludem simpàticament, encara que sigui algú que no coneixem i probablement mai més tornem a veure.

___

Han aconseguit arrancar-me una rialla i els hi torno l’amable gest fent adéu amb la mà. Els seus rostres es desapareixen rere el vidre.

Em quedo mirant com s’allunya el tren, encara amb un mig somriure enganxat als llavis.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s