U -topia/-ni

Quan m’estava matriculant a la uni, somiava d’un lloc nou on aprendre més enllà dels límits de l’escola. Un lloc on tothom havia passat pel filtre de ‘la prova de maduresa’ (la sele, vaja). Un lloc, en definitiva, d’adults i per a adults. Flores, mariposas, arco iris i plastilina.

Utopia:
1.- Concepció imaginària d’una societat ideal.
2.-Concepció d’un ideal irrealitzable.

I)
Classe a quarts de set el vespre.
Tinc la sensació que els decibels que surten per la porta de la classe superen el límit establert per la llei. Sóc al bar o a les rambles? I la profe pregunta (sense que cap alumne més enllà de la primera fila la pugui sentir) com es possible què algú segueixi la classe amb tant de xivarri.
Profe 1- 0 Alumnes

II)
L’atmosfera de xiu-xiuejos és insuportable. El típic profe salta, baixa el to de veu i estén el cangueli pel corral. El típic profe que tots anomenen ‘el cabrón de tal’, que diu als alumnes que ningú els obliga a estar a classe. El típic que diu que no cal que alumnes i professors s’aguantin mútuament. El típic que diu que per fer anar el mòbil es pot sortir de classe, que total, la presència no compta. El típic que pregunta a l’alumne ‘poc atent’ (per no ofendre) si sap què és el factor de compressibilitat. Queda en evidència.
Profe 3 – 0 Alumne(s)

III)
El desinterès és generalitzat. El soroll és proporcional.
El profe que sembla que mai s’enfadarà, ho fa. To baix un altre cop.
Si hi ha algun company vostre que s’intenta concentrar, ho deu tenir molt difícil, pobre. I ell o ella també ha pagat la matrícula, té dret a estar aquí, aprenent.
Profe 2 – 0 Alumnes

(qualsevol semblança amb la realitat és pura casualitat; no critico cap persona, només valoro les aportacions dels docents)

Resultat global: Ja està bé home, ja som grandets i sabem on queda el bar.
Sé que em queden moltes Utopies per destrossar, però vull pensar que al final de la carrera, una nova Utopia es farà realitat.
Il·lús.

La meva amiga la veritat

Què és la veritat sinó allò que s’oculta en el silenci?

 

veritat

Us presento la meva amiga la Veritat.
És molt famosa, tothom la vol conèixer i fins i tot hi ha gent que s’intenta disfressar com ella. Però realment de Veritat només n’hi ha una. D’altres diuen que també en són d’amics d’Ella, però només ho diuen.

 

Té un caràcter molt variable i de vegades pot arribar a ser desagradable, de vegades molt agradable, depèn de com la tractis.
És aconsellable anar amb compte amb Ella i procurar ser sempre honest i sincer.
Si cuides l’amistat, sens dubte serà molt positiva per a tothom. També pot arribar a ser perillós conèixer-la perquè molts cops l’han intentada segrestar, per a alguns pot resultar incòmode la seva presència i segons com pot haver-hi un bon enrenou.
Jo intento fer-ho el millor que puc i per això trio molt bé a qui la presento, miro que siguin persones de confiança.

Només dir-vos que si mai algú es decideix a presentar-vos-la, sentiu-vos-en ben orgullosos, vol dir que us aprecien, i molt.

Imagina un món …

Imagina un món on ‘normal’ significa ‘tothom’

“Sigues tu mateix”crowd-1
“Sigues diferent”

Bla bla bla

Algunes de les típiques frases que sempre ressonen per alguna banda que t’encoratgen a ser diferent en un món globalitzat.
Esforçar-se per ser un mateix, no és intentar ser alguna cosa que no som realment? Si ens hi hem d’esforçar, vols dir que és quelcom que faríem per naturalesa?
M’agradaria que ‘normal’ signifiqués ‘tothom’, no pas ‘mainstream’ o ‘poc original’.
També ens diuen que tots som únics, aleshores: la diferència és la norma. Per tant: tots som normals perquè som diferents.

No vulguis ser únic.
Ja ho som tots sense intentar-ho.
Ja ho ets.

 

El tren de migdia: Simpatia gratuïta

Em recolzo en una columna que hi ha a l’andana. Encara falten uns minuts per al meu tren. Mentrestant en van passant i cares de tots colors desfilen cap a l’interior dels vagons sota la mirada dels qui encara esperen. Els combois arriben a l’estació i tornen a marxar, deixant un rastre de cares desdibuixades per la velocitat que porten. Tot com sempre.

A l’andana només se sent com s’anuncia cada destinació per la megafonia, en un to robòtic. La calor dels primers dies de primavera ja s’ha escolat per les escales cap als túnels i l’ambient és molt feixuc, costa respirar.
Un tren s’atura i tarda més del compte a marxar. Mirant recte cap a les finestres del vagó hi veig el meu reflex i el de la resta de passatgers que esperen impacientment a que arribi d’una vegada el seu tren. El reflex es confon amb l’interior del tren i just darrere la meva silueta veig dues noies assegudes.
___

Li demano a l’Anna per una aplicació de calendari per al meu nou aiFoun, ja que ella ja en té un des de fa dos anys.

- Que m’escoltes?
– Fixa-t’hi, aquell noi t’està mirant.
Giro la mirada cap a l’andana i a través de la finestra veig el noi del que parla l’Anna. No en faig cas.
– Ai, m’és igual, contesta’m!
Em comença a ensenyar l’aplicació que fa servir ella, però constantment desvia la mirada cap a l’exterior per confirmar que el noi segueix mirant-me. Faig com ella i el miro. L’Anna  i jo riem. No sé perquè tinc la sensació que se’m posen les galtes vermelles i no puc evitar notar certa vergonya. Aquell estrany no ha apartat la mirada des que el tren s’ha aturat damunt la via. Ell respon a la nostra troballa amb un lleuger somriure.

El tren arranca, continuo parlant amb l’Anna. Segueix sense fer-me gaire cas i de sobte m’etziba un cop de colze i senyala amb el dit en direcció on hi ha el noi que ens estava mirant amb curiositat abans. Ens decidim a dedicar-li un petó i el saludem simpàticament, encara que sigui algú que no coneixem i probablement mai més tornem a veure.

___

Han aconseguit arrancar-me una rialla i els hi torno l’amable gest fent adéu amb la mà. Els seus rostres es desapareixen rere el vidre.

Em quedo mirant com s’allunya el tren, encara amb un mig somriure enganxat als llavis.

Carta al meu diari

Estimat Diari

Diuen que si en comences un, et fa créixer l’ànima

Molta gent et recorda de la seva infantesa. Et veuen com un joc de canalla. I sí, potser és veritat que molts nens i nenes t’escriuen, però per a mi això és cosa d’adults. Entre tu i jo, una conversa entre persones madures (si més no aparentment).

Et menystenen. No els nens que et coneixen, em refereixo expressament als adults. Tu i jo som el mateix i a l’hora éssers diferents l’un de l’altre. Tothom t’hauria d’escriure, potser pels records que no volen perdre, potser per les reflexions més íntimes, tampoc cal que sigui cada dia obligatòriament, només de tant en tant. Potser només cal que facis de mirall, on tots ens hi poguem reconèixer quan ens haguem perdut a la vida, on poguem trobar aixopluc fins que amaini la tempesta de la realitat.

Parlar amb tu és viure l’instant com a individu en confrontació amb si mateix. Mai saps amb què et sorprendrà el bolígraf que interpreta els teus sentiments, cada vegada que algú t’obre per escriure és un experiment el resultat del qual es impredictible. I això és el decisiu. Traçar aquesta actitud sobre fulls blancs i enfrontar-s’hi.

A reveure, estimat Diari

La vida és això…

La vida és això. Un cosa rere l’altra, fins que s’acaba.

No es tracta de cap gran cita. Ni és el producte d’una ment prodigiosa.

Però de vegades hi ha persones del nostre voltant que ens donen bufetades a l’ànima, sense casi bé adonar-se’n. I aquests clatellots metafísics et fan despertar un moment de la rutina i descobrir que hi ha coses que se’t passen per alt. I són coses senzilles, sentències massa sovint obviades que contenen els petits secrets de la vida.