(No menystinguis un viatge amb tren. Mai saps qui t’hi trobaràs al seient del costat.)
Com de costum agafo el tren pels vols de les set per tornar cap a casa després d’anar a l’escola (qui diu escola diu bar de la cantonada).
Hi ha un noi despistat que duu un cotxet amb un marrec dins. És el seu germà, penso. Entra un tren a l’estació, però per assegurar-se’n em pregunta si va cap al seu destí. Li dic que no, que és el següent, el que jo també agafo.
- Doncs pujo amb tu!
- D’acord – li dic, amb un somriure mig forçat, és un desconegut!
Un cop dins tren no sé si pretén que segui amb ell o va a la seva bola… però se’m dirigeix, preguntant-me si vull seure al seu costat. No li diré pas que no.
- Sí, és clar!
Se’l veu un noi humil, i amb moltes ganes de fer petar la xerrada. No em fa res, tampoc puc fer gran cosa al vagó. No puc estar-me’n i li ho pregunto.
- És el tu germanet?
- No, és el meu fill – em respon, sorneguer.
Ostres. No m’ho esperava. Fes com si no et sorprengui, però no puc evitar fer una ‘o’ amb els llavis.
- Quants anys té?
- Tres.
Ell és molt jove, massa jove per tenir un nen. De tres anys!
Li faig saber que jo tinc divuit anys, després de que m’ho pregunti encuriosit. Ell afegeix que en té vint. Tres. Vint. Disset.
Jo aniria amb un nadó d’un any si hagués tingut un fill a la seva edat. No m’ho puc acabar de creure. Per desgràcia, la majoria de pares prematurs abandonen la seva família, però no n’és el cas ara. Es el seu pare, el pare del nen que em mira intensament amb els seus ulls marrons com la xocolata. Es diu Rafael, com el seu pare. Té una expressió més aviat trista i em mira d’una manera que no puc suportar, haig d’apartar la vista. Em neguiteja. No pel fet que em miri, sinó perquè em fa por el camí que pugui acabar prenent a la seva vida. La misèria porta moltes vegades per desventura cap a la corrupció i perversió de la personalitat. M’entristeix. Mentrestant, amb la mirada perduda, el seu pare li fa carícies a la panxa, com si el volgués consolar d’alguna cosa que ell no pot canviar.
De mentres el Rafael pare m’ha anat preguntat si treballo.
- No no, vaig a l’escola, tot i que ja és l’últim any.
- I després a treballar no? Jo tinc amics que treballen amb la teva edat, disset, divuit, dinou…
- Home, suposo que aniré a la uni primer.
- La uni?
- Sí, a la universitat.
Em mira incrèdul. No sap què vol dir ‘universitat’. Se’m cau l’ànima als peus i només puc pensar en tot el què ha hagut de passar aquest noi a la vida per desconèixer de què li parlo. M’ha quedat clar que com a molt, potser, té la ESO.
- I que hi estudiarà a la… la un… com es deia?
- Universitat. No ho sé gaire, però m’interessa molt la Química.
- La Química… això, què és?
És injust. Qui va decidir que ell havia de tenir la vida que li va tocar fa vint anys. Què va passar per a que jo hagi d’explicar-li conceptes tan comuns que per a ell òbviament sonen com el xinès. No ho entenc. M’enrabia.
La conversa avança i parlem de les nostres famílies. Sí, en parlo amb un desconegut. Però un desconegut, que tot i que per a ma mare sigui un delinqüent, un lladre i un assassí per ser pobre, a mi m’inunda d’una aura de bondat. Potser és ignorant, inculte o el que fagi falta, però és bo. Ho noto.
- Som nou germans. Avui els meus nebots i el meu fill jugaven al parc tots plegats. Mira com va, tot empastifat! – somriu.
- Nou! Si avui en dia dos ja són una colla.
- Ja…
Ni un, ni dos, ni tres. Nou. Ell també devia néixer quan els seus pares poc sabien el que era fer-se càrrec de nou criatures.
- Si no tens feina estable, no tinguis fills. Jo perquè visc amb la meva dona, que sinó encara seria a cals pares, que ells sempre et mantenen, si poden.
- Ja ho pots ben dir.
M’està dient que no sigui pare encara, si no tinc feina. Que tingui divuit anys no li sembla cap inconvenient. Vivim en realitats diferents.
I és veritat, de vegades no sabem valorar el que suposa poder viure sota el paraigües dels pares.
A poc a poc ens acostem a la meva estació, ell baixa més tard. Diu que no li agrada viatjar amb tren, que l’amarga. Prefereix l’autobús. Ves per on, a mi el tren m’agrada molt més que voltar per la carretera.
Em pregunta com em dic, estira la mà i les encaixem.
- Encantat, que et vagi bé – no se m’acut res millor.
Tan de bo pugui ser feliç.
Like this:
Like S'està carregant...
